 | |||
| Feta per F.D. Subirats |
La felicitat ha estat objecte de reflexió filosòfica des de sempre. Epicur recomanava defugir de tota filosofia que no ens aportés felicitat.
Aristòtil explicava que tothom està d'acord en què la felicitat és el bé suprem i que tothom la desitja, el problema rau en especificar què és o com podem arribar-hi.
Aristòtil explicava que tothom està d'acord en què la felicitat és el bé suprem i que tothom la desitja, el problema rau en especificar què és o com podem arribar-hi.
“[...] Digamos [...] cuál es el supremo entre
todos los bienes que pueden realizarse. Casi todo el mundo está de acuerdo en
cuanto a su nombre, pues tanto la multitud como los refinados dicen que es la
felicidad [eudaimonía], y admiten que
vivir bien y obrar bien es lo mismo que ser feliz. Pero acerca de qué es la
felicidad, dudan y no lo explican del mismo modo el vulgo y los sabios. Pues
unos creen que es alguna de las cosas visibles y manifiestas, como el placer o
la riqueza o los honores; otros, otra cosa; a menudo, incluso una misma persona
opina cosas distintas: si está enfermo, la salud; si es pobre, la riqueza;
[...] Pero algunos creen que, aparte de toda esta multitud de bienes, hay algún
otro que es bueno por sí mismo y que es la causa de que todos aquéllos sean
bienes” (ARISTÓTELES, Ética a Nicómaco,
1095a, trad. de M. Araujo y J. Marías, Centro de Estudios Constitucionales,
Madrid, 1989, p. 3).
“Se discute también si la felicidad es algo
que puede aprenderse o adquirirse por costumbre o ejercicio, o si sobreviene
por algún destino divino o incluso por fortuna. Pues si alguna otra cosa es un
don de los dioses a los hombres, es razonable que también lo sea la felicidad,
y tanto más cuanto que es la mejor de las cosas humanas. Pero esto sería acaso
más propio de otra investigación. Parece que aun cuando no sea enviada por los
dioses, sino que sobrevenga mediante la virtud y cierto aprendizaje o
ejercicio, se cuenta entre las cosas más divinas. [...] Pero si es mejor ser
feliz así que por la fortuna, es razonable que sea de esta manera [...] Por
otra parte, sería un gran error dejar a la fortuna lo más grande y hermoso” (Ética a Nicómaco, 1099b, cit., p. 12).
"Si la felicitat és una activitat d'acord amb la virtut, és lògic que ho sigui d'acord amb la virtut més elevada, i aquesta seria la virtut de la part millor de l'home. Tant si és la intel.ligència com si és alguna altra cosa el que, d'acord amb la naturalesa, sembla governar, dirigir i tenir coneixement del que és bell i del que és diví, per ser diví en si mateix o per ser el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d'acord amb la seva virtut específica seria la felicitat perfecta. I que és una activitat contemplativa, ja s'ha dit. Sembla que això concorda no només amb les paraules anteriors, sinó també amb la veritat."
Aristòtil: Ética a Nicòmac.
Reconeixo la felicitat com a aquella reacció i reconeixement del nostre cos, tant de la nostra part conscient com del subconscient possiblement representant a la nostra part més racionalment biològica, d'una satisfacció, davant un objecte/gest/persona... Que ens produeix un efecte positiu inclus en l'assoliment d'objectius, tot i que la procedència d'aquests no tingui una afectació "de bé" en nosaltres sinó tot el contrari, com per exemple en les persones que reben un cert grau de dolor amb una resposta positiva i de plaer aconseguint fins i tot feliçitat a través d'aquesta pràctica. "El reconeixement del nostre cos d'allò que de més bon grat accepta, desitja i obté"
ResponEliminaEpicur identifica la felicitat amb el plaer, entès com absència de dolor. A més, distingia entre diferents tipus de plaer, recomanava defugir d'aquells plaers dels quals es derive un dolor i acceptar el dolor del qual es derive un plaer.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari Alex!